30 d’abril del 2010

Una altra Hedda ben freda

Ahir Veronese, deprés de la Nora, ara ens (re)presenta la Hedda, Hedda Gabler, però sota el títol ben complicat de Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo. La Hedda és la contra de la Nora, la Hedda s'ha casat, però no estima el seu marit, la Hedda viu amb ell, però manté les seves conviccions fins a l'últim moment. El marit, babau, es deixa portar per la societat, l'ambició, la fama. Ella també, però la finalitat última no és beneficiar-se'n per al reconeixement dels altres, sinó per ella mateixa, per sentir-se poderosa. Però Hedda és també algú que li ha tocat viure una època equivocada i que només en sap sortir de manera tràgica, i aquesta figura de "dona superada per les circumstàncies però amb un parell d'ovaris" m'agrada.

Veronese, altre cop amb Ibsen, però amb emoció diferent. Actors impecables en la mateixa escenografia d'El desarrollo de la civilización venidera i amb algun joc de complicitat amb l'espectador que ha vist les dues obres. Veure'n una també val la pena, no us penseu.

18 d’abril del 2010

El triangle de Montjuïc

Ahir a les 19 m'endinso a una nova experiència d'Agost Produccions: Tres Marges a Montjuïc. El recorregut es fa amb bus i vol ser un homenatge a Brossa o almenys això diu el fulletó que ens donen al principi.El bus és ben ple i, llàstima, la veu de Brossa explicant vivències dels voltants de Montjuïc: Poble Sec, el Morrot, Can Tunis, les platges fins a la desembocadura del Llobregat, la muntanya i les seves herbetes... no se sent gaire. Per sort a la primera tanda som a prop de l'altaveu i captem trossos ben plens de sentit, mentre passem pel costat del cementiri i girem a la curva del Morrot. Allà, porció del que era Can Tunis, ens separen en tres grups i ens donen un flyer: es veu que estem fent un recorregut turístic i no teatral:



Una noia molt decidida ens porta a veure tres estampes ben típiques de la vida d'aquest barri marginal al qual la ciutat viu d'esquenes: un home que dorm al carrer, un home que busca entre les escombraries objectes que tenen per ell un valor especial i després, darrere els edificis mig en ruïnes, quatre yonquis. Entenc que és per incomodar l'espectador, algú hi ha que riu, altres ens ho mirem més escèpticament. Representa que aquesta actriu m'ha de fer sentir malament, perquè jo com a espectadora participo d'aquest donar l'esquena a la societat marginal. He de pensar que aquesta banalització de la misèria, fins al punt de dir: "Pueden hacer fotos ahora, es un buen momento", m'ha de semblar interessant. A mi em deixa freda i penso que ja sóc prou gran per fer autocrítica de la societat on visc, si el tour estigués ple de polítics peperos, potser ho trobaria més adient. Mentre esperem el bus, un home gran, més tard sabrem que és l'ànima (el duende li diu l'Enrique Vargas) de Montjuïc, explica què hi havia en aquestes quatre cases mig ensorrades: "això era un bar, i aquí giraves a l'esquerra i hi havia un cine i la sala de ball, jo ho havia vist tot això, quan era petit". La meva companya i jo escoltem d'esquitllentes, perquè no ens ho explica a nosaltres, però ens sembla fascinant tot i que ja no forma part de la performance de la Reial Companyia de Teatre de Catalunya.

Sigui com sigui tornem a pujar el bus i enfilem cap a la muntanya de Montjuïc, a sota el sol es pon i a poc a poc la ciutat es va tenyint de vermell. Brossa va explicant històries. Arribem a davant del Poble Espanyol i baixem per un carreró d'escales i herbei mediterrani i a mà dreta un petit pati de veïns. Allà Els Pirates fan una posada en escena de l'obra Teatre de carrer de Joan Brossa. Ho trobo molt ben fet i emotiu. Al mig d'un carrer s'escenifica amb quatre rals l'obra, els actors ben jovenets però amb un gest excel·lent que recorda el cinema mut van posant fil a l'agulla al text surreal del mestre. Absurd, però al mateix temps perfecte, la història implica tant a veïns com a espectadors reals. És una verbena popular, només hi falten els llums de colors i la música d'orquestra després de l'espectacle.

L'itinerari continua i ens plantem al polvorí. Seu d'on guardaven les armes a la guerra civil i que va ser coratjosament defensat per un sol soldat o almenys això ens explica Enrique Vargas, director de la companyia Teatro de los Sentidos. Ell molt destre en les paraules explica una història semblant a la pèrdua d'un vaixell ple de barcelonesos al triangle de les Bermudes (que jo trasllado a triangle de Montjuïc) mentre fa alguns jocs de mans amb una corda (la meva observadora companya hi veu jocs brossians). Història de misteri + un component indispensable de l'home com a tal: el joc. Així que per sentir-nos vius en aquest triangle Vargas ens mena cap al joc: per grups de bots salvavides canviants on la gent es confessa racons inoblidables i racons per oblidar, motius de celebració i epitafis que potser algun dia voldrem que ens escriguin. El joc és l'excusa per la investigació d'una manera de fer teatre, però també de viure. Em quedo amb el regust de voler-ne més: més substància, més perquès, més profunditat. Serà perquè el meu epitafi no era prou ocurrent? Quilosá.

15 d’abril del 2010

Embolica que fa fort

Són tres, però quasi diria que poden ser set o vuit, els personatges que volen ser algú que no són. A la Nau Ivanow, D. Capo ens presenta Vull ser Bernard-Marie. Ho vaig dir al final, estic una mica col·lapsada, però m'ha agradat, tu. Perquè entre desdoblaments de personalitat insospitats, trames dobles i anades i vingudes de l'escena, se t'escapa el riure. S'ho passen bé i t'ho passes bé, encara que no entenguis gaire res. Els textos de Koltès que s'hi repeteixen són inquietants, et fan venir ganes de llegir més coses d'aquest autor o d'encoratjar a que el portin a escena. Malgrat la bogeria que ho envolta tot, una comicitat lúcida desfà angoixes i penses, una teràpia dels Prat's t'ha de tornar boig per collons però si ha de servir per veure-hi clar com amb en Babou... Ja ho sabeu sessions fins al diumenge, proveu-ho i ja em direu el què. Jo me'n vaig al meu hort.

10 d’abril del 2010

T'estimes més callar que viure en llibertat?

Electra plora al Nacional i li diu frases tan colpidores com aquesta del títol a la seva germana Crisòtemis. Al principi la ràbia i el dol es barregen, no sabríem dir quina de les dues guanya. El record del pare, Agamèmnon, mort a mans de la mare, Clitemnestra, i el seu amant, Egist, és la raó de ser d'Electra, la seva raó de viure. Acompanyen les seves paraules de dolor i les disputes amb la mare una estàtua d'estil giacomettià, que presideix l'escenari en un dels costats, de l'altre un xiprer. La justícia dels vius i la impotència dels morts ultratjats. I després, ja només ens cal esperar el desenvolupament de la tragèdia, amb música de fons, com ho feien els grecs. L'argument no avança si no és amb Orestes que torna de l'exili, malgrat que li han fet creure a la mare que és mort, amb una cèlebre descripció d'una carrera de carros que estremeix. Sí, hi ha també el reconeixement d'Electra després, la tensió emotiva entre els dos, perquè ella sense ell està perduda. I l'assassinat. Malgrat la tragèdia, un alleujament et recorre l'espinada, no sé si per la música de Bob Dylan (no em treia el Billy de Kid del cap) o per la certesa de saber que s'ha fet justícia com Electra necessitava. En tot cas res d'això seria possible sentir-ho sense la magnífica interpretació de la Clara Segura, columna (dòrica) d'aquest espectacle, encara que els altres (Anna Güell i Mercè Anglès sobretot) no en desfan la perfecció, sinó que l'enriqueixen. Què més us puc dir? Si hi aneu, ja ho sabeu us trobareu aquelles petites sorpreses d'en Broggi que fan que un cop rere l'altre em digui que veure aquest director sempre val molt la pena.