21 de maig del 2010

Instints primaris

Benvinguda Rosa! Tot són bones intencions, cal crear un bon clima de treball, cal fer que l'escola-institut sigui la institució més desitjada per tots els pares (i mares). Són els Primaris de Carles Mallol al Tantarantana.

Comencem amb un petit repàs de sintaxi, molt ben aconseguit, molt real (us ho dic com a profe que he estat de sintaxi...). El relat, però, fa un gir cap a la persona i descobrim el final: tots morts. Així, el "benvinguda Rosa" tan pedagògic i els microrelats dels 5 personatges tenen un termini fatal, una mort que des de bon principi se'ns presenta inexorable.

El ritme trepidant i enmig les presentacions: petites fugues cap a un record al qual t'agafes per evitar l'inevitable. M'encanta aquest trasllat a l'escena de l'assetjament real de les aules, sobretot perquè Mallol el porta fins a un absurd gore d'humor negre que no sé si fa gaire gràcia quan hi penses fredament. I també m'encanta la interpretació de la Marta Corral, és autèntica, és corprenadora, et convenç que aquella és la millor escola on pots portar els teus fills (i filles).

Finalment, cal que faci referència a la construcció del fil argumental, que Carles Mallol habitualment sap fer tan bé, i que aquí, ai las, es fa un pèl repetitiu en algun moment.

14 de maig del 2010

Fatalitat i dialèctica

Entre fatalitat i dialèctica es mou l'espectacle d'Albert Serra que es va estrenar ahir als Radicals Lliure: Pulgasari.

Un fet real és el punt de partida per l'obra; a més de quatre paraules clau: memòria, política, amor, exili. De primer, Serra presenta un escenari amb una tela trasl·lúcida al mig. Una dona cau morta, la banda sonora d'una pel·lícula (potser la mateixa pel·lícula en la qual es basa també tot plegat) sona de fons. Aquest és el prefaci, després vindran quatre actes, que no són menys desconcertants que aquest principi mut. L'escenari i tot el pati de butaques s'emplenen de fum, ben bé durant 10 minuts ningú parla. Quan l'espectador ja no veu absolutament res una dona enceta el diàleg evocant un paisatge. La manca de visió amplifica el sentit de les paraules. La memòria fa acte de presència i sabem que una història d'amor es va truncar ara fa quatre anys. S'hi barregen elements surreals, monstres gegants i llagostes, per sota flueix un lirisme que esfereix. Els actors no es mouen, recorden, s'expliquen amb cadència contínua, no direm que fàcil és cert. Els ah! han perdut l'emoció, però al revés del que podríem pensar, transmeten un sentiment amagat, ple de pèrdua i patiment. Ella: "el paradís és l'absència de desig", " hi havia dies que no pensava res".

Segon, la política, el pare, l'home que pensa, la racionalització de la vida: la dialèctica vs. el cinema, els somnis, el fill, l'amor: la fatalitat. Treballar és l'objectiu principal de la vida, l'artista somia, no viu la realitat. Somiar és inútil. Estimar és un invent. La veu penetrant que ens fica dins la lògica del comunisme, la veu que ho sap tot perquè tot ho ha fet l'home.

Tercer, l'amor. Retrobament de fill, dona i pare. Es perceb la fatalitat, es perceb el monstre que vol aixafar consciències, la vida sense futur, la impossibilitat de ser lliure en un país que imposa felicitat programada.

Quatre, la victòria: l'exili a Suïssa. Un nou horitzó després de la memòria, la guerra i el patiment. Ell l'agafa fort, no es pot creure que siguin allà, ella no sap per on començar de tantes coses per explicar-li com té, de tanta llibertant que sent.

Text, molt de text, molta declamació, no sabria dir-vos si pedant o no... però alguna cosa va molestar el públic, també alguna cosa que no va arribar. A mi em van capturar les paraules.

13 de maig del 2010

Aigua i Poder


El dimarts va tenir lloc un d'aquests esdeveniments que tenen com a objectiu primer de tot captar l'atenció del vianant desprenvingut i després explicar-nos una història o donar-nos motius per imaginar-nos-en una. Com dèia, el dimarts, des del Centre d'Art Santa Mònica, sortia un carro que transportava un cub de metracril·lat i a dins un executiu. A fora del cub, tres paraigües deixaven anar aigua que queia al carrer. A fora el cub dues marionetes construïdes sobre la persona que les movia de forma emotiva, mentre anaven descobrint l'aigua, deixant-se mullar.

El carro després es movia cap a l'Escola Oficial d'Idiomes, mentre les marionetes començaven una dansa ancestral en honor a la pluja, a l'aigua, amb moments molt tendres propiciats per la música i els moviments encertats de les actrius. Després d'una petita cercavila us podeu imaginar què passa: l'aigua passa a ser un bé privat que controla l'executiu del cub. Una petita reflexió sobre l'aigua i els agents implicats que en comercialitzen (a vegades fins a l'extorsió) el seu ús. Una proposta d'Enginyeria sense fronteres i la Cia. Una mica d'aquí i d'allà que esperem que tingui continuïtat, més que res, perquè despertar una mica de la somnolència de la ciutat sempre està bé.

Que em perdonin els astres per no haver escrit quan tocava aquesta entrada, sembla que al cel li ha vingut bé ploure aquesta tarda per protestar. Ara que, qui l'hi diu protesta, no entén que per sort això és el curs de la natura que encara ens sorprèn precisament perquè no podem dominar-la. Llarga vida a l'aigua i al foc de la terra, ja m'enteneu.