15 d’abril del 2011

Responsabilitat vs. romanticisme a El Petit Eiolf

En aquest Ibsen que podeu veure a la Sala Beckett fins al 15 de maig hi té lloc una batalla entre els sentiments calculats i passats per l'embut de l'home responsable i els sentiments autèntics i desbocats d'una dona (o fins i tot de dues dones). El petit Eiolf és obra de maduresa, diuen, però jo hi veig el mateix amor per la vida lliure de Casa de nines, de Hedda Gabler. Els homes, els dos homes, suposades encarnacions de la virilitat, es debaten per al seu proper projecte vital que haurà d'implicar terceres persones per donar sentit a la seva vida, tenyint-ho tot de grans idees de responsabilitat i de deure. Idees i paraules pròpies de tot ésser amb una crisi existencial flagrant, pensereu, i sí us donarem la raó. Perquè aquí qui bé obra és qui es deixa emportar per al sentiment, ja sigui d'amor o d'encís pel simple fet de viure. Aquells que hi posen trabes intel·lectualitzades, plenes de bones intencions, però massa racionals al cap i a la fi, s'acaben trobant en carrerons sense sortida i en camins tan estèrils que fan que allò que amb tant d'esma han buscat no ho acabin trobant mai. Genial Ibsen, aquí emmarcat en fusta de càlida llar nòrdica, i genials actors que encarnen les seves paraules: arrenquen llàgrimes i somriures de tendresa.

14 d’abril del 2011

Anita Coliflor: ¡faltan besos es primavera!

Amb el plaer d'haver escoltat avui al Círcol Maldà un text petit i bonic, Anita Coliflor de Pablo Rosales, em disposo a escriure alguna cosa que pugui estar-ne a l'alçada. Feia calor al Maldà, però anxovats, esperant les cerveses del bar que no arribaven estàvem distrets per tot el que passava escena. Crec, però no em vull equivocar, que els personatges que s'havien trobat en aquest bar imaginari tenien molta necessitat de parlar i de ser escoltats, de beure cervesa també, però més de poder dir una bajanada rera l'altra i que tingui sentit per algú. Ocurrència rera ocurrència anem entrant en un univers paral·lel, on de tant en tant hi ha cascades de silenci i també algun improperi, alguna pujada de to i molts riures estrepitosos d'un públic entregat. Els personatges: una parella a l'estil de Bouvard i Pécuchet, dues 'dones de' avorrides de la vida (una amargada, l'altra que no sap mai què dir), una minyona del poble, un que ven fruita i que es pensa que tot té sentit gràcies al xoxo de les dones del qual n'està ferventment enamorat, (d'això i de les fruites), un pastor que és el més solitari i més lúcid de tots i dos simpàtics mims que ens ajuden a enganxar-nos a la cadira en un loop de bar sospitós i tot sense alcohol. No sabem si és aquesta abstinència que ens fa riure o és el text, espectacular, que ens acosta al millor teatre absurd contemporani. Sigui com sigui, jo no m'ho perdria.

8 d’abril del 2011

Hivern al cos, però ni fred ni calor

Hivern al cos de la companyia la Virgueria es representa al Tantarantanta fins aquest diumenge. La imatge de l'escena abans de començar ja ens predisposa a la nostàlgia i a la tristesa. La pèrdua d'un fill és un fet antinatura, ho diu el cor de la peça al principi, ho diem tots quan un fill es mor, però també és un fet que se supera. L'absència de la nena morta es fa insuportable, el cor, la consciència de la mare, de tots, escup a la cara els pensaments més tèrbols, mentre la nena juga inconscient dins els somnis de la mare la qual sembla que hagi deixat de viure per ella i ho faci només pel record. La tristesa de l'absència es barreja amb l'alegria del naixement d'un fill, els preparatius, els tòpics de la maternitat i de la feminitat alliberada surten més d'una vegada. Però la mort s'hi escola i amb les prolepsis recurrents de l'obra, fent uns anars i venirs que en algun moment motiven que l'obra deixi de tenir sentit, per la buidor que t'ha deixat l'escena precedent. Una obra que toca un tema prou delicat i que tot i les bones interpretacions ens deixa un regust incert.

7 d’abril del 2011

El nacional NO ens vol ataca amb música

The Mother Fuckeeeeers, digueu això cridant amb un lleuger xisclet al final i us sortirà el nom d'aquest grup de purpurina, llentejoles i pells de pantera que avui per segona vegada en primícia presentava la cia. El Nacional NO ens vol al Marula Cafè. El grup format pels integrants tradicionals (Sergi Vallès, David Verdaguer i Albert Prat) se li afegien els cervells pensants i tocants de Pau Pauet, el pianista que no sé com es diu i la fabulosa cantant Esther Benman. Hem cridat, desafinat, ballat el waka waka i fet versions de Rafael, The Police, el Fever, Jannette o el Cocain, mític. No és fàcil fer-ho tot alhora i a més a més fer-ho amb gràcia, però ells ho aconsegueixen




Llarga vida a les cabres!