16 de juny del 2011

Alguns ossets bons tot i la Katastrophe

Katastrophe sense precedents en una faula ensucrada a la Beckett i amb l'ajuda d'Agrupación Señor Serrano. Això és el que veiem i anem repassant: la història d'una civilització abocada al desastre, des de l'idíl·lic paisatge dels boscos immaculats, a la barbàrie de la urbs. Quatre homes / ossets filmen i expliquen com una faula les edats de la humanitat, i en surten i es beuen unes cerveses a la seva salut, que bé que ho estem fent. Sí els enquadraments són perfectes, la química emulsiona, explosiona. La sincronització no deixa lloc per al dubte i si en algun moment apareix, si algú s'atraveix a ballar fora del to control·lat, aquest és aniquil·lat perquè la trama continuï impassible. L'ensucrada no es fa empalagosa, el ritme impera i el desbordament només arriba en forma de lava i d'algun parlament colpidor. La marxa cap a la destrucció sembla inexorable... tret que desfem el joc i trenquem els fils dels titelles.

7 de juny del 2011

Una història catalana, tremoleu covards

Casanovas ataca de nou, aquest cop al T6, al Nacional, ni més ni menys, i s'atraveix amb un títol com aquest: Una història catalana. Si amb el títol no en tinguéssim prou també hi ha la colla que surt a l'escenari: macarres de Somorrostro (què hi ha més català que això) i unes famílies d'allà dalt de la muntanya, el Pallarès. Els dos extrems de civilització catalana es toquen, conductes vils i interessos amagats. Uns des de la naturalesa perversa de la ciutat, els altres des de la innocència cegadora de l'aïllament. I en un escenari minimalista van construint deixalles d'un país dels anys 80 que ens remet a la trista realitat que avui també ens envolta i que et duu a pensar: si amb una dictadura i amb una transició mal feta no n'hem fet prou, què ens queda patir ara? Em quedo pensant que la qualitat dramàtica almenys puja en aquest país. Mentrestant, a la Sala Tallers se sentia tronar i només del calfred que et recorria ja en feies prou per saber que estaves davant d'una peça que fa història, d'uns personatges trabats i d'una proximitat, a la qual ens té ben acostumats en Casanovas, que feia i fa feredat.

5 de juny del 2011

Coses que dèiem avui: tres revelacions Manrique-LaButte

Tres petites històries d'un gran dramaturg, LaButte, portades a escena i lligades magistralment per Manrique. Coses que dèiem avui és un muntatge sobre la incomunicació i les complicacions de parella. Veient peces com aquestes, t'acabes demanant, realment hi ha alguna relació que vagi bé? Si dos exs es fan la punyeta al Japó, després d'haver recorregut més de 10.000 Km cadascú per oblidar-se, vol dir que alguna cosa del trencament no ha funcionat. De què ens serveixen les teràpies si les reaccions acaben sent imprevisibles, si voldrem repetir amb aquell qui més mal ens ha fet? Error garrafalis! Segon, et manipules la veu per no ferir, et fas sentir poc per no molestar i acabes sent un ocellet que amb sort sobreviu entre cotxes i asfalt. Compte!, cap dret t'és donat al país dels mediocres sense cervell, no t'atreveixis a posar intel·ligència a les teves paraules ni a raonar. Simplement acata. Meeec, s'encén el botó vermell altra vegada. Tercer, el ris de la senzillesa de la complicació: dues parelles en un restaurant, qui menys diu és qui més s'entén i qui més demostra qui menys s'estima. Aparences que desllueixen el vestit vermell i atacs a la desesperada, perquè d'amor ja no en queda ni un bri. Desengany entre cortines, cataclismes de d'amor.