27 de novembre del 2011

Vázquez Montalbán ensenya la samarreta

Bangkok amb el colors tristos dels ocells de l'alba acomiadava un poeta, un cronista, un escriptor del barri del Raval, criat entre calendaris de colors impossibles. A La Seca li feien un homenatge, fins avui, en forma de cabaret literari, amb cançons seves, la lírica, deia, l'origen de tota literatura. Un romàntic a qui li agradava menjar bé diria jo (no sé fins a quin punt és redundant). Deia que Carvalho li havia donat diners, però alguna cosa més també, suposo, alegries, perquè amb tanta melanconia no es pot viure i sobretot no es pot pensar en un futur sense caure en l'eterna repetició de ¡en aquellos tiempos!. El cuplé de la ciutat que de nits és vermella, travessa la clandistintat i la insípida transició democràtica de canvi de jaqueta. També l'eròtica, que no del poder, sinó de l'eufemisme en la cançó. Es veu que observava molt el carrer des del balcó on a sota hi havia aquell gallegu de convenciones y bautizos en què ens solíem reunir els irreductibles centralerus. Potser sí que no es va fer més guapo, més alt i ja posats amb més pèl, però es va anar fent escriptor d'una manera abismal. Qui s'hi vulgui ficar una obra extensa l'espera (jo ja m'hi he posat pels articles de Triunfo de finals dels 70, impressionant), les cançons de Groucho me enseño su camiseta un bon transport entre els somnis d'un canalla cultivat i la realitat social dels suburbis.

24 de novembre del 2011

Crimp fa una ciutat

La Sílvia Bel me la crec des del minut 0, a la Claire també. Que no ho veieu? Explica la seva trobada amb aquest home misteriós, un escriptor (!), i l'altre és tan beneit que ni se l'escolta. L'altre és en Cristopher (Joan Carreras, em passo més de cinc minuts sense escoltar què dius, només mirant-te les cames, perquè les col·loques així? Això que tant m'havia molestat ara ho trobava a faltar, però també el to de veu jove i profund, sobretot. Ja et tinc entre els mites), torno al personatge perquè es fa pesat, es vol fer rodó i la pobra Claire que explica i l'altre que no escolta. Les escenes es tallen abruptament i els nens juguen després al jardí fent soroll amb en Cristopher, és una imatge de felicitat, no és cert? Una infermera, curiosament una infermera, apareix i la ciutat es transforma en Orà envoltada de peste i de nens que s'aferren a la vida. Les bates i les còfies blanques es repeteixen com a clips de muntatges dels vuitanta, hi ha sang a la carnisseria entre Cristopher, Janette i Sam --què més hi pot haver sinó?--. L'apocalipsis i la felicitat es passegen pel mateix jardí. Després algunes notes de piano espatllades, algun viatge i finalment: literatura.

18 de novembre del 2011

Qui tingui por de Virgina Woolf que no vagi al Romea

Woolf extrema es despulla per les paraules d'Albee en els personatges dalts i baixos d'aquest drama de mitjans del XX: Qui té por de Virgina Wolf? Veronese dirigeix un altre cop un xoc de personalitats i d'emocions del món de la parella (per què és tan difícil?) i sap arribar a tocar la fibra. Georges i Marta juguen a fer veure que són parella, feliç extravagantment, en un ambient universitari, en la maduresa d'unes carreres acadèmiques mediocres que han de vestir d'intriga --com bé diu Georges "els professors universitaris els enterren al jardí, són un bon fertilitzant"--. Amb l'ironia negra, molt negra, es va desenvolupant l'acció entre les quatre parets d'una casa que se'ns fa asfixiant, entre una quotidianitat disfrassada amb jocs per treure's el fracàs de sobre i poder penjar-li el mort a un altre i ¿tu què ets?, ¿semental o noi dels encàrrecs? Ah! noi dels encàrrecs, fracassat, looser, get out of my way! La favassa de la Honey vomita, no sap fer gaire res més, a part d'avortar contínuament els fills que en aquest cas, el semental, li fa. I no és trist això? És tot plegat un drama, inventar-se una vida per perdonar-te el present que t'ha tocat i que no t'agrada. Quan cau el teló surten les pors i Virgína Woolf somriu malèficament.