19 d’octubre del 2012

Em venc la Pàtria per un Rothko

Quina paradoxa ser periodista amb un fill que només diu veritats, quina paradoxa després fer-se polític pensant que ara sí que faré allò que sempre he volgut fer, perquè fins ara el meu camí era errat. Del tempteig del discurs, a la proclama sense embuts. M’atreveixo a alçar el crit davant d’una massa que mira interessada (?) la televisió, incitant a l’acció i m’abandono a allò que un dia vaig voler ser i no em van deixar: un home de profit per la meva pàtria. Així Pàtria va, de Jordi Casanovas, estrenada al Temporada Alta ara al Teatre Lliure, flotant a la deriva. Torrent d’independència d’una terra que ha de ser lliure que viu oprimida, per un costat, somni d’infantesa barrejat amb il·lusions perdudes, per l’altre. Miquel Reventós es creu una història d’un passat, en el qual s’hi troba bé, per recrear la imatge d’aquell que vindrà i vencerà amb el cor dels humils i la veritat dels herois. Casanovas, però, encertadament ha dit que va escriure l’obra intentant esbrinar quina és la seva postura davant aquesta eufòria reventosiana que ara estem vivint també en carn pròpia —compte, no només és ficció— i aquí ve Rothko i l’expressionisme abstracte (i jo diria Motherwell). Aquí hi ha l’esteta que branda la seva pintura de traç ferm —i mentider— com el racó on s’expressa, on hi ha els seus amics, on es troba com a casa, on l’emoció es desboca. No és això potser la pàtria més estreta i més triada? Mentrestant, però, hi ha una dona, sí sempre hi ha d’haver una dona o dues en el millor dels casos: l’una que s’aferra a la família, “ets un mal pare!!”, sembla que vulgui dir, i l’altra que viu les intrigues de The Wire a la catalana amb accent anglès. Tot plegat em quedo amb el vermell i el negre i l’elegia a una república que algú va entendre abans que nosaltres.



26 de setembre del 2012

Luces de bohemia, tocando fondo

Un país de cranis previligiats que reescriuen la realitat trasnformada a partir de miralls còncaus i convexos. Gats i lloros que miolen i repeteixen frases buides, sense sentit. Tornem a França? Si aquest país no serveix, que ens salvi Víctor Hugo. Vindran les multituds al seu enterrament? Serà per fi, el geni, el mestre, el poeta, al lloc que li pertoca? Aiii, entre parnasians, modernistes finolis i garbanzeros, on és el sentit social? On queda el pària català i el proletari que prolifera com mosques sobre les profiteroles de l'amo? Anarquisme, única via per a la bohèmia d'armilla fina i ironia d'espart. Una rata treu el cap enorme per una escletxa del sòcol, el timbre rasca el silenci i Max Estrella passeja entre acotacions de contes de po(e)r. Ens salvarà el poder, aquell amic que té ara un càrrec i s'adorm amb la bragueta oberta, solucionant els greus problemes del país. Qui roba té un càrrec, qui fa poesia dorm al carrer, qui treballa, malviu. El mestre, a Luces de bohemia, fa poesia amb les despulles d'una ciutat i d'un poble, passades pel sedaç d'una esperpèntica revolució de plastilina. Miau!




 

22 de setembre del 2012

Zero: lleva tiempo ser joven*

Començo temporada per al final, final de vida, final de l'altra, principi d'aquesta. Des de Zero a La Seca. L'inici no pot ser més aclaridor: envejecer, morir, es el único argumento de la obra**. Així, mira't les mans, pensa com seran d'aquí cinquanta anys. Mira els teus avis, pensa en quina cadira tu t'asseuràs. Si l'home deixa de poder ser ensinistrat quan és vell, fem que els joves siguin els nostres gossos? Fem que els nostres vells ens ensenyin a ser lliures, diria jo. Pensem en tot allò que ens ensenyen, que no es pot traduir amb paraules, que són gestos, que són mirades, que són respostes per a llàgrimes de cocodril. Quants diners ens estalviaríem de geriàtrics?, de centres de dia? No ho sé, però pregunteu-li al Govern dels Millors, ells ja ho saben, aquest estiu s'ho han estalviat. Ells ho tenen calculat (són els Millors, recordeu?, res se'ls escapa). Si això significa abandonar una generació, però guanyar-ho per una altra productiva, endavant! Quan queda per idolatrar els fills nounats de la pàtria, com a Irlanda? Poc. La guerra del cerdo és aquí, any 2012. Per què fer un ritual, quan Narayama és aquí? De fet, desvestim-ho de fe, de faldilles de tul i mirem-ho despullats, com el cos d'un avi brut, vell, arrugat. Tot això no ens serveix en el càlcul d'aprofitament, la "desviació estadística" evident només ens porta a arreglar-ho per una via: la mort de tot allò inútil, la mort de la cultura. 

*Picasso
**Jaime Gil de Biedma

29 de juliol del 2012

"I hate this city" The Master & Margarita

Sóc el dimoni perquè el fill de déu va existir. No tinc casa, no vinc d'enlloc, em quedo aquí ara, però no sé on seré demà.  Em diuen Woland, però em pots dir com vulguis. Amb aquest personatge misteriós es coordinen les múltiples històries d'un Moscou que comença una aventura comunista en paraules, surreal en els fets. Un dimoni no hi és tan estrany, tot i la parafernàlia utòpica del discurs imperant. Un mal és necessari per tan de bé impostat. Només un personatge omniscient, a més, pot veure la multiplicitat d'històries de comitès literaris mediocres i a la vegada d'escriptors esquizofrènics amb històries bíbliques.

Esclar, és una obra mestra ben articulada, no hi falta ni hi sobra res i tot té el seu sentit. Així, la història paral·lela de Ponç Pilat, qui comdemnà Jesús a la creu, és la història de l'inici de la humanitat occidental basada en dos eixos: la culpa i la misericòrdia. Tímidament, el text ha estat transformat per fer més evident aquesta relació. La misericòrdia com element distorsionador per al neoliberalisme, no hi ha espai per a la compassió. Jesús era un looser que treia de polleguera a Ponç Pilat, no hi ha espai per a loosers en una societat concebuda per ser pefecte com la de l'era comunista, sí que n'hi ha per a la nostra era, però sempre sota l'estigma de la inutilitat econòmica de l'outsider. La conclusió, doncs, és que no devia ser gaire fàcil ser un outsider que veu dimonis i éssers fantàstics als carrers de Moscou a principis del segle XX, tampoc devia ser gaire fàcil ser escriptor i enamorar-se.

L'amor, eterna presó dels amants poetes, però túnel de sortida de la realitat gris. Només el poeta i els amants fugen de la rectitud ja sigui amb gats bojos o cavalls alats. L'escapatòria és filla del mal, de bracet amb Woland, i de la reescriptura eterna de les veus de l'antigor que relaten una redempció que va portar cua. Escapatòries per aconseguir la immortalitat. La misericòrdia potser et farà cèlebre al cap dels anys, la via ràpida és ballar despullada pels carrers i  llançar-se al buit, preneu-ne nota.

15 de juny del 2012

Fa una mica de soroll, està viva

La mort és quietud, és la manca de moviment d'un instant efímer en un cos conegut que ja no viu. Nano i Salva viuen en la solitud d'un apartament de platja a l'hivern. Tenen dos distraccions canviar-se la samarreta i ballar amb la Marisol, l'un, escriure, l'altre. Marina canvia la rutina, entra cridant, entra en unes vides que són rutines de gris i marró de gos com fuig. Espavilada, ràpida i valenta, s'hi planta i es mou i és vida. Marxem a un altre lloc, per fer què?, no ho sé, per viure! per viure què? LA VIDA! Ella és la VIDA, així, amb majúscules. Salva engrapa mamella, Nano penja petons a les galtes i repassa amb bata i sense. Les lliteres eren un record de Rupià, la infantesa s'estructura entre habitació verda i habitació blanca i a dalt, a baix i al mig. El mig, n'hi ha que sempre són al mig, n'hi ha que sempre molesten i no em direu que entre tanta quietud de germans traumats algú que faci una mica la viu-viu amb sacseig de pelvis no molesta? Esclar que emprenya. Es fica al nas com una mosca i fa reviure allò que tapen amb coixins de floretes i cançons ensucrades de la Marisol. La cosina Marina remena la cua de l'oblit, posa les lliteres al seu lloc i treu la bata de l'armari que deixa veure la roba interior i la carnnnn. Ella, un pintallavis de vermell que tenyeix la realitat asfixiant de la bombona de butà.

25 de maig del 2012

Cyrano es desfà del nas?

Teatre en vers per a grans gestes. La rima m'atabala, però també vesteix, fa festa. Surto del teatre amb la cadència dels endecasíl·labs encadenats. Ai Cyrano!, on te m'has quedat? Ficat entre l'ànima que porto agafada amb la faixa, ben estreta, i el cor que no pot sortir per temor a la rauxa. Que n'és de complicada la història, ara tinc un amor, ara una guerra, i després perdo la memòria. Tots els escrits i dites sota el balcó, han quedat foses en trossos de paper amb tinta esborrada, paraula rebregada. Cyrano, no ho veus que no pots ser poeta? No pots viure sense l'ordre, la rima, l'estructura i dius ser un esperit lliure de la cultura. L'amor de Rosaura et porta a la màscara més noble i el nas? el nas et desfà la timdesa, la presumpció d'innocència i desboca la humiltat de la lletjor, la valentia de qui no pot amagar res perquè el pijtor ja ho ensenya. Allà, jau Cyrano, amb el cap de la biga de l'ull que no hi veu i no té nas. Llarga vida als poetes!

23 de maig del 2012

Tenir l'ombra al meu costat i desfer-se del dol

El teatre té això, pots estar-ho veient tot i al mateix temps no saber res. La realitat moltes vegades és enganyosa. La mentida i les mitges veritats conviuen, entren en pacte amb l'espectador. Ja n'hem parlat altres vegades. Però és bonic veure com de sobte un personatge canvia com una mitja i pren una decisió de dir, d'on surt ara aquesta? D'on surt aquesta part agre del cor? Hi havia un home bo al bosc li he vist els ulls, tota la veritat era allà, ell és bo mai no faria res. No obstant això, l'ombra et persegueix, la sospita és més forta que un culpa absent, cal articular la paraula, penjar la creu, tancar l'informe. Sense final no hi ha principi. I mentre no arriba el final, la imaginació fa de les seves, perquè queda molt per construir i jo VULL UNA RESPOSTA. Silenci, la vida segueix el seu camí tapat de fulles. A l'altre costat de la riba hi ha la dolçor de l'amor etern, quasi irreal de tan senzill com és. En quina perversió hem arribat que la brutalitat és més creïble que l'amor? No ho sé, però passen les dues hores volant i penses, estimar-se així no hauria de ser tan estrany.

16 de maig del 2012

Roger Bernat compta amb nosaltres

Experiència única del neo experiment de la temporada que ja s'acaba. Si em dius Roger Bernat jo paro l'orella i escolto. Sé que després hauré de fer, hauré de triar. Teatre d'espectador actiu. Som dins un teatre, som dins un parlament i votem i decidim, escollim la societat en què volem viure. Però és teatre, ficció. El teatre pressuposa un pacte tàcit, la democràcia també. No traspassaràs la línia vermella, la quarta paret, a no ser que l'artista et doni permís. Pendent de votació, pendents de fer un món més just a cop de referèndum i construint una democràcia mida que és una mentida. La veritat il·luminada per l'artista, oh sí l'artista!, aquell que veu més enllà perquè ha estat dotat d'una sensibilitat i d'unes aptituds no habituals en la majoria. I així, com qui no vol la cosa ens fa reflexionar sobre aquesta merda de democràcia en què vivim i aquesta merda de referèndums que volem. Perquè senyors, senyores, nens i nenes que escolteu Sisa a la matinada (beatus ille), tot és una gran mentida i jo l'artista puc manipular-vos. Veieu fins a quin punt hem arribat sense adonar-vos-en, cabretes dòcils? Ho veieu com cal anar al teatre per entendre moltes coses?


14 de maig del 2012

Text de Mamet, interpretació Benet i Jornet

Quatre fracassat d'edat mitjana en un pis es juguen la seva esperança en el futur. S'ho juguen tot a cara i creu, mentre un fa el cafè, un altre roba distret i un tercer es folla una ucraniana. El que està més emmerdat de tots, va perdut, es mou amb dificultat, sembla que allò no sigui casa seva. Benito borda un paper insípid de vida, però ple de matisos de gris. Els jugadors, al Lliure. Un text treballat, crec que universal, que es podria enquadrar en un nihilisme prou postmodern per exportar-lo a fora. Una interpretació que a fora segur que no tindrà aquest tuf de telesèrie, perquè aquesta previsió en la caracterització de personatges no hi serà. i perquè el teatre ja no serà el Lliure, sinó el Picolo. Encara que jo ja no sé què és el Lliure, sempre m'he perdut pel laberint gracienc, ni sé on és en Pau Miró amb els búfals i les girafes, morts per safari institucional?

19 de març del 2012

Tarda de gossos: crispetes i acció compungida

Seiem en un ambient de cinema dels setanta. Lumet a la pantalla, els actors a l'escenari. Crèdits i acció! L'ambient ens transporta a un escena de polis i gàngsters de pacotilla. Un home baixet sembla que ho té tot control·lat, disposa les peces del joc perfectes. Els altres s'ho miren desconcertats. Els temps no són els més propicis per atracar un banc, els rellotges no s'han sincronitzat. Entre trets, nerviosisme i escenes televisives, la confiança comença a fer fàstic i el roce el carinyu. L'espectador s'ho va mirant, amb algun ensurt, amb alguna cullerada. La tarda de fer el gos, el diumenge, ens la passem al Teatreneu. Segurament sortireu amb ganes de seguir la sessió al cine.

16 de març del 2012

Coriolà, mite sec de la tirania

Quan l'orgull fa estralls, ennuvola l'esperit i allò que en diuen seny, noblesa, acaba sent despotisme. Il·lustrat?, cert. Govern del millor dels combatents?, cert. Honor per governar en l'equanimitat del geni?, cert. Però la realitat del pes del blat per la feina feta n'és un altra, ai las! I els tribuns avisen i el senat mira d'on bufa el vent i perquè els aires els siguin favorables ara dic sí, ara dic no. Ciutadans, reuniu-vos i penseu una segona vegada a qui heu donat el poder. Aquell que havia de ser el guardià de les vostres llibertats, ara us les prendrà. I tu, Coriolà, que reps el nom de la ciutat, per si no en tinguessis prou amb dir-te Marcius, amb tenir un origen, l'ambició et fa ser senyor del món. La mare et retorna a casa perquè sembla que la destresa flexible de la teva espasa no respon a l'armonia d'una cançó de bressol. Ajagut, desarmat del vestit de l'honor, impossible de tornar a la terra que agafa arrels profundes, només et queda la mort. Trist final per un home ple de valor, trist final per una democràcia a qui li han pres la veu.

.......

Rigola, torna al Lliure! Mori el teatre complaent, visquin els guants de boxa a les nostres parets.

11 de març del 2012

La monja enterrada en vida: The Revival

Entre una pel·li del Verdi i un diàleg soporífer d'Albert Serra, em quedo amb el xinès tret de lloc de Nao Albet i Marcel Borràs. Sant Bonnín els deixa fer el que volen a La Seca. Entre poesia xinesa i manga ells fan el seu propi revival d'una obra del XIX. Monjos sacrílegs, monges calentes, dones amb antulls difícils d'acontentar i imaginari de dibuixos animats. Riures que no són encapsulats, perquè la creativitat d'aquests dos insolents és fresca i connecta amb un públic àvid de dramatúrgia autèntica, fart d'impostures postmodernes sobre les contradiccions de la generació perduda. Canviem l'autocomplaença per l'escarni, crec que ens pota anar molt millor. Segurament, la tradició cinematogràfica hi té molt a dir i, per tant, la hibridació del gènere, però més enllà de les formes hi ha la voluntat de construir alguna cosa nova. Ja els podeu enterrar vius, que aquest samurais de l'escena sobreviuran.

La nostra classe i la de ningú més

Volíem ser modistes, bombers, actrius, fusters... i acabem matant-nos els uns als altres. Polònia, de país dividit a país unit en la diferència, de la diferència a l'extermini. La història oficial carrega la culpa als alemanys, si no van ser ells, eren els russos i si no els austríacs. Tenir els enemics a casa tant de temps et dóna arguments de pes per carregar-los tots els morts. Així és com el que comença com una neteja de la nació es converteix en l'essència d'ella mateixa i els que són de la nostra classe no poden ser de cap més. La solitud de la uniformitat. L'absurditat dels espirals de pàtria, nació, fe, orgull, defensa. La brutalitat en mans d'homes que s'acosten a l'animal. La nostra classe torna les paraules a un episodi silenciat de la història polonesa, en què els de casa són els botxins, en què els cops de l'odi van ser més forts que els somnis innocents d'un grapat de nens d'escola.

29 de febrer del 2012

Incendis: tot i tornem a començar

Només ho diré un cop, cal escoltar les paraules que s'esmunyen en el silenci. A partir d'aquí tot és sobrer, a partir de la mort tot és un afegit contrasentit i, no obstant això, hi ha la vida, hi ha la lluita per la dignitat, per no odiar mai amb aquests ulls. Diria que són quatre incendis que m'han anat foradant. Entre la infantesa del ganivet a la gola i el combat de paraules i mans agafades. Quatre que podrien ser el fil de la ràbia, la mort i la tristesa, sortides d'una història d'amor profunda, com ho són les del primer cop. Però que són sobretot l'esclat d'un silenci ple de dringadissa de germans. Xxxxt!, obra d'art a escena, la veritat la trobareu entre les tres hores de funció al Romea, deixeu fer a Broggi, deixeu dir a Manrique, Segura, Cisteró, no cal dir res més.

9 de febrer del 2012

Por a la mediocritat

Els Mediocres de la nostra edat mengen coses comprades amb segell de qualitat ecològica 100 %, de comerç de proximitat, de vaques felices i són contradictoris. Viuen una vida líquida amb orgull, gaudint de l'aquí i de l'ara i no volen venjança, no tenen por, només van fent. La qüestió és que amb aquest anar fent te'ls trobes per tot arreu, sota les estovalles d'un restaurant de menú d'aquells que t'agrada anar-hi perquè no et trobin els de la teva edat, o a la sala de màquines de l'últim gimnàs de moda. Recordo quan cantava trista la cançó "Mediocritat" de Dagoll Dagom, pensava que mai arribaria a voler ser Hemingway, quina cosa més absurda, però que tampoc arribaria a tenir aquesta apatia que diu el personatge de Glups!. Doncs potser el dia arriba i cada cop ens va envoltant la merda, la corrupció, fins al nassos, i no fem res, què vols fer?, i penso que potser la nostra generació no ha volgut ser Hemingway ni Kerouac, però s'ha quedat en una autocomplaença de la quotidianitat vàcua. Però si hi dono dues voltes i faig un rewind, com els actors de l'obra que podeu veure al Gaudí, me'n recordo que sí que hi ha qui dóna la volta a la quotidianitat i la converteix en ironia, creant un nou horitzó que potser encara no surt als programes sobre l'esquerda inexorable entre ciència i lletres, perquè mentre uns expliquen la teoria de la discontinuïtat fent teatre, altres viuen als núvols del paper pintat de l'òpera wagneriana, tenyit de classicisme i allunyat de la poesia del dia a dia. I tot això no té res a veure amb la maionesa, però crec que entre tots ja ens entenem. 




(Us deixo la cançó. Que la disfruteu, en el sentit més escatològic de la paraula)