19 de març del 2012

Tarda de gossos: crispetes i acció compungida

Seiem en un ambient de cinema dels setanta. Lumet a la pantalla, els actors a l'escenari. Crèdits i acció! L'ambient ens transporta a un escena de polis i gàngsters de pacotilla. Un home baixet sembla que ho té tot control·lat, disposa les peces del joc perfectes. Els altres s'ho miren desconcertats. Els temps no són els més propicis per atracar un banc, els rellotges no s'han sincronitzat. Entre trets, nerviosisme i escenes televisives, la confiança comença a fer fàstic i el roce el carinyu. L'espectador s'ho va mirant, amb algun ensurt, amb alguna cullerada. La tarda de fer el gos, el diumenge, ens la passem al Teatreneu. Segurament sortireu amb ganes de seguir la sessió al cine.

16 de març del 2012

Coriolà, mite sec de la tirania

Quan l'orgull fa estralls, ennuvola l'esperit i allò que en diuen seny, noblesa, acaba sent despotisme. Il·lustrat?, cert. Govern del millor dels combatents?, cert. Honor per governar en l'equanimitat del geni?, cert. Però la realitat del pes del blat per la feina feta n'és un altra, ai las! I els tribuns avisen i el senat mira d'on bufa el vent i perquè els aires els siguin favorables ara dic sí, ara dic no. Ciutadans, reuniu-vos i penseu una segona vegada a qui heu donat el poder. Aquell que havia de ser el guardià de les vostres llibertats, ara us les prendrà. I tu, Coriolà, que reps el nom de la ciutat, per si no en tinguessis prou amb dir-te Marcius, amb tenir un origen, l'ambició et fa ser senyor del món. La mare et retorna a casa perquè sembla que la destresa flexible de la teva espasa no respon a l'armonia d'una cançó de bressol. Ajagut, desarmat del vestit de l'honor, impossible de tornar a la terra que agafa arrels profundes, només et queda la mort. Trist final per un home ple de valor, trist final per una democràcia a qui li han pres la veu.

.......

Rigola, torna al Lliure! Mori el teatre complaent, visquin els guants de boxa a les nostres parets.

11 de març del 2012

La monja enterrada en vida: The Revival

Entre una pel·li del Verdi i un diàleg soporífer d'Albert Serra, em quedo amb el xinès tret de lloc de Nao Albet i Marcel Borràs. Sant Bonnín els deixa fer el que volen a La Seca. Entre poesia xinesa i manga ells fan el seu propi revival d'una obra del XIX. Monjos sacrílegs, monges calentes, dones amb antulls difícils d'acontentar i imaginari de dibuixos animats. Riures que no són encapsulats, perquè la creativitat d'aquests dos insolents és fresca i connecta amb un públic àvid de dramatúrgia autèntica, fart d'impostures postmodernes sobre les contradiccions de la generació perduda. Canviem l'autocomplaença per l'escarni, crec que ens pota anar molt millor. Segurament, la tradició cinematogràfica hi té molt a dir i, per tant, la hibridació del gènere, però més enllà de les formes hi ha la voluntat de construir alguna cosa nova. Ja els podeu enterrar vius, que aquest samurais de l'escena sobreviuran.

La nostra classe i la de ningú més

Volíem ser modistes, bombers, actrius, fusters... i acabem matant-nos els uns als altres. Polònia, de país dividit a país unit en la diferència, de la diferència a l'extermini. La història oficial carrega la culpa als alemanys, si no van ser ells, eren els russos i si no els austríacs. Tenir els enemics a casa tant de temps et dóna arguments de pes per carregar-los tots els morts. Així és com el que comença com una neteja de la nació es converteix en l'essència d'ella mateixa i els que són de la nostra classe no poden ser de cap més. La solitud de la uniformitat. L'absurditat dels espirals de pàtria, nació, fe, orgull, defensa. La brutalitat en mans d'homes que s'acosten a l'animal. La nostra classe torna les paraules a un episodi silenciat de la història polonesa, en què els de casa són els botxins, en què els cops de l'odi van ser més forts que els somnis innocents d'un grapat de nens d'escola.