15 de juny del 2012

Fa una mica de soroll, està viva

La mort és quietud, és la manca de moviment d'un instant efímer en un cos conegut que ja no viu. Nano i Salva viuen en la solitud d'un apartament de platja a l'hivern. Tenen dos distraccions canviar-se la samarreta i ballar amb la Marisol, l'un, escriure, l'altre. Marina canvia la rutina, entra cridant, entra en unes vides que són rutines de gris i marró de gos com fuig. Espavilada, ràpida i valenta, s'hi planta i es mou i és vida. Marxem a un altre lloc, per fer què?, no ho sé, per viure! per viure què? LA VIDA! Ella és la VIDA, així, amb majúscules. Salva engrapa mamella, Nano penja petons a les galtes i repassa amb bata i sense. Les lliteres eren un record de Rupià, la infantesa s'estructura entre habitació verda i habitació blanca i a dalt, a baix i al mig. El mig, n'hi ha que sempre són al mig, n'hi ha que sempre molesten i no em direu que entre tanta quietud de germans traumats algú que faci una mica la viu-viu amb sacseig de pelvis no molesta? Esclar que emprenya. Es fica al nas com una mosca i fa reviure allò que tapen amb coixins de floretes i cançons ensucrades de la Marisol. La cosina Marina remena la cua de l'oblit, posa les lliteres al seu lloc i treu la bata de l'armari que deixa veure la roba interior i la carnnnn. Ella, un pintallavis de vermell que tenyeix la realitat asfixiant de la bombona de butà.