26 de setembre del 2012

Luces de bohemia, tocando fondo

Un país de cranis previligiats que reescriuen la realitat trasnformada a partir de miralls còncaus i convexos. Gats i lloros que miolen i repeteixen frases buides, sense sentit. Tornem a França? Si aquest país no serveix, que ens salvi Víctor Hugo. Vindran les multituds al seu enterrament? Serà per fi, el geni, el mestre, el poeta, al lloc que li pertoca? Aiii, entre parnasians, modernistes finolis i garbanzeros, on és el sentit social? On queda el pària català i el proletari que prolifera com mosques sobre les profiteroles de l'amo? Anarquisme, única via per a la bohèmia d'armilla fina i ironia d'espart. Una rata treu el cap enorme per una escletxa del sòcol, el timbre rasca el silenci i Max Estrella passeja entre acotacions de contes de po(e)r. Ens salvarà el poder, aquell amic que té ara un càrrec i s'adorm amb la bragueta oberta, solucionant els greus problemes del país. Qui roba té un càrrec, qui fa poesia dorm al carrer, qui treballa, malviu. El mestre, a Luces de bohemia, fa poesia amb les despulles d'una ciutat i d'un poble, passades pel sedaç d'una esperpèntica revolució de plastilina. Miau!




 

22 de setembre del 2012

Zero: lleva tiempo ser joven*

Començo temporada per al final, final de vida, final de l'altra, principi d'aquesta. Des de Zero a La Seca. L'inici no pot ser més aclaridor: envejecer, morir, es el único argumento de la obra**. Així, mira't les mans, pensa com seran d'aquí cinquanta anys. Mira els teus avis, pensa en quina cadira tu t'asseuràs. Si l'home deixa de poder ser ensinistrat quan és vell, fem que els joves siguin els nostres gossos? Fem que els nostres vells ens ensenyin a ser lliures, diria jo. Pensem en tot allò que ens ensenyen, que no es pot traduir amb paraules, que són gestos, que són mirades, que són respostes per a llàgrimes de cocodril. Quants diners ens estalviaríem de geriàtrics?, de centres de dia? No ho sé, però pregunteu-li al Govern dels Millors, ells ja ho saben, aquest estiu s'ho han estalviat. Ells ho tenen calculat (són els Millors, recordeu?, res se'ls escapa). Si això significa abandonar una generació, però guanyar-ho per una altra productiva, endavant! Quan queda per idolatrar els fills nounats de la pàtria, com a Irlanda? Poc. La guerra del cerdo és aquí, any 2012. Per què fer un ritual, quan Narayama és aquí? De fet, desvestim-ho de fe, de faldilles de tul i mirem-ho despullats, com el cos d'un avi brut, vell, arrugat. Tot això no ens serveix en el càlcul d'aprofitament, la "desviació estadística" evident només ens porta a arreglar-ho per una via: la mort de tot allò inútil, la mort de la cultura. 

*Picasso
**Jaime Gil de Biedma