16 de maig del 2013

Solfatara: tots podem explotar en qualsevol moment

Es tracta de volcans, de lava, d'erupcions, de gasos i de cràters. A la Beckett, Solfatara ens descobreix la veueta impertinent que no ens deixa viure. A vegades es diu por, d'altres vegades ràbia, però sempre desperta una part irracional de nosaltres mateixos. Com si fòssim en un sopar de compromís, fem veure com si aquí no hagués passat res, encara porto la camisa planxada i puc oferir el millor dels somriures profident. Oferir, mostrar, aparentar és millor que admetre que no hi ha res, ni amor, ni diners, ni opulència; res, buit. Ni s'accepta això, ni s'accepta que aquest no és el millor dels móns possibles, perquè "tens una vida que no et pots queixar" en què et donen pel cul per tots costat. Assumir la veueta, alliberar-se i seguir les instruccions d'emergència per carregar-nos-la i no perquè se'ns folli, com estan fent as we speak. Una peça intel·ligent d'una companyia jove i en la qual ens agrada trobar-nos un ex Vamos a por Guti, Albert Pérez Hidalgo, encaminant un altre cop orginalitat, rapidesa, frescor i al mateix temps profunditat.

15 de maig del 2013

No és una obra més sobre Barcelona

Barcelona és el nom d'una capital d'una nació/país/territori/comunitat (poseu-hi el que vulgueu) i com a tal porta en sí mateixa històries en què és protagonista dins la Història en majúscules; 1938 també és un any que només d'anomenar-lo ja implica un seguit de pensaments i una mica d'esgarrifança. Per un moment, però, desfeu-vos de la marca Barcelona i de la marca guerra civil i aneu a veure aquesta obra brillant de Pere Riera al TNC, feu-ho amb el cor net i l'esperit lliure i deixeu-vos endur pel diàleg i les interpretacions. L'acció podria ser a qualsevol lloc d'Europa on hi ha hagut guerra durant el segle XX, canvieu-hi els noms dels mercats, el clima, el nom dels generals... L'obra potser fins i tot us agradarà més, perquè el que hi ha aquí és la història de les decisions que anem prenent davant la vida, malgrat els camins atzarosos que sembla tenir la Història. Elena i Núria són dues amigues diferents, però unides, i em pregunto com un noi ha pogut escriure tan bé i amb tants matisos sobre la relació quotidiana i banal entre dues dones, no és res que no es pugui fer ni res que ningú hagi fet abans, però costa tant trobar-ho i quan en tens un exemplar a flor de pell (rar en l'espècie masculina) et reconforta. El retrart d'aquesta quotidianitat femenina juntament amb la quotidianitat de la població civil en temps de guerra, fan un còctel altament càlid, tendre, emocionant. Això és en sí un rescat de memòria col·lectiva si es vol, des d'una tangent no gaire politizada aparentment, però també és bona literatura teatral i és poesia d'un dia a dia d'històries petites oblidades, però que són les que ens costa tirar endavant per fer front al desencís imposat per la Història en majúscules. 

9 de maig del 2013

Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l'amor

Les tres obres de l'Estve Soler que vaig veure a La Seca ja fa uns quants dies, mereixen un pensament i uns línies. Són tres joies, diria, de teatre curt amb molt d'aburd que fa riure o fa plorar, depèn de com t'ho miris. L'apel·lació a l'acció i a la no-conformitat és evident amb aquests tres títols contra les tres paraules més valorades i denostades, al mateix temps, al segle XX: progrés, democràcia i amor.

 

Contra el progrés

Fa uns dies encara sentia algun polític que volia recuperar el progrés com a ideal sobre el qual construir un model de societat del segle XXI, diria que fins i tot era d'un partit autoanomenat d'esquerres. La realitat ens demostra cada dia que n'hi ha que encara viuen a les baceroles del segle XX, com si res del que ha passat en els últims 20 anys hagi tingut efecte en el seu discurs.

Recomanaria precisament Contra el progrés a tots aquells que encara es creuen aquests discursos i no han paït encara això de la bombolla immobiliària, l'èxit que fa ferides i els milions que no saps com gastar-te. Que mirin i reflexionin, que és el que té el bon teatre, que fa pensar. Així, Soler en aquesta primera se'n fot de tot allò que la tècnica ens ha aportat i al mateix ens ha tret. La tècnica, tot allò que podem comprar i/o que ens fa la vida més fàcil. Tot allò que com a humanitat hem avançat i que com a humans hem perdut. Si en una societat on el progrés regnés no hi hauria d'haver morts per la tècnica (diuen), em pregunto què és l'assassinat de més de 800 persones a Bangladesh, per una fàbrica de roba, segurament de roba que vestim a 20 leiros la peça. Hem progressat, sí, a quin preu? I encara n'hi ha que diuen que volen una societat progressista, el progrés, companyes, ha caigut del daltabaix de la decència, de la precarietat, de la dignitat i s'ha quedat en una paraula morta. També podríem parlar de l'ambició i el desig d'anar a més i de voler més, que es traspua en totes les peces, posant la primera pedra del pecat més humà i més de moda avui dia per com se n'ha abusat i per les conseqüències que ens ha comportat l'avarícia.


Contra la democràcia

Contra la democràcia és la peça amb més veritat. Inquietant i d'humor surrealista, absurd. Entre el submón dels insectes i el de les persones menyspreables, la massa feta xifra d'estadística. Assegurar-se la igualtat trepitjant l'altre és la manera de fer-se amb el poder i conservar-lo. Deixar que tinguin la sensació que escullent alguna cosa, els ciutadants, i mentrestant treure'ls la lògica, la racionalitat, però sempre amb la impunitat que dóna el poder. Algú va dir que caldria tornar a fer el món per fer-lo millor, però qui ens assegura que un cop en tinguem un de nou no es tornaran a cometre els mateixos errors? Fins a quin punt el poder de decisió dels que tenen vot no deixa de ser una dictadura d'una majoria que es mou per uns interesssos diferents al bé comú?

 

Contra l'amor

I si en les altres dues em vaig deixar endur per la sorpresa, l'absurd profund que incita a la reflexió, a Contra l'amor vaig pensar que no em creia la parafernàlia d'en Soler, per molt que jo també hagi estat contra l'amor, moltes vegades i d'altres pensant que no existeix, simplement, cosa que fa que anar-hi en contra sigui impossible, perquè què és anar contra allò inexistent? Així que ens trobem que aquí encara que no el reconegui se l'inventa en forma de pastilla, de diàleg empastifat, de cors o cossos sencers trencats. Ho entenc, sí, és un exercici per tot aquell que s'ha cregut l'amor de les pel·lícules, però (i no és per passar-me de voltes) algú s'ho creu això? En realitat és contra un amor imposat, això ho entenc, però jo em rebel·lo contra aquest amor que ell va a la contra, perquè precisament parla poc de l'altre amor desdibuixat en els números, la feina, la quotidianitat, les notícies, que ens trobem dia a dia. Si en el progrés la idea d'anar-hi a la contra i fins i tot pensar-ne la destrucció em sembla pausible i fins i tot és una idea impulsadora d'una nova manera de viure en societat, anar contra l'amor romàntic i prou, sense passar per les mil i una formes d'amor d'amants, amor escapçat, amor desigual, (¿amor líquid?, perdó, perdó), es queda a una passa enrere del que podria haver estat aquest "contra l'amor". En aquest sentit faríem la rèplica amb un Contra contra-l'amor on les dones no són les que es queixen sempre, ni les que no miren porno, ni les que volen sexe només amb amor. Personatges estereotipats que perden força al capdevall. Què n'hi ha de la mixtura de gèneres, de la pèrdua d'identitat masculina i femenina? Si volia aconseguir redimir aquests personatges, masculins sempre, sota les urpes d'unes fèmines i el que "elles" consideren amor, falten més punts de vista per equilibrar i acabar sent un contra el puto amor, en majúscules, que li convé un repasillo, però per les dues bandes.