21 de setembre del 2013

Explicació surrealista teatral de Dau al Set a La Seca

Dau al Set, el que ha passat a la història com el grup de Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Tàpies, Cuixart i Tharrats, era en realitat un nom, més que un grup, el nom per a un vigilant que apareixia de tant en tant, a la plaça Molina a les converses de Brossa i Ponç. Del nom a la cosa, de la cosa a la història, de la història a la mitificació. Dau al set:

fou un grup artístic avantguardista català creat al voltant de la revista homònima a Barcelona l'octubre de 1948 i inspirat en els treballs de Max Ernst, Paul Klee i Joan Miró. Els membres fundadors van ser el poeta Joan Brossa (que va crear el nom del grup i de la revista), el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç (director de la revista), Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats (editor i impressor de la revista).[1] Al cap de poc de crear-se el grup se'ls va unir Juan-Eduardo Cirlot.[2] És considerada la primera i més importants manifestació de l'avantguardisme espanyol de postguerra.

Buaaaaaaaa! (badall). A La Seca t'ho expliquen, amb paraules de Carles Hac Mor, podrien ser també les seves, que eren en un banc i xerraven fins que es feia de dia, i ara farem una revista i ara li posarem un nom i aquest diu que també hi vol sortir. Xerrar per sobre de la pobresa, la grisor. Crear. Aquí ve la part interessant de l'assaig: cinc peces + il·lustracions de caps decapitats (Tinta Fina i Higueras) + música pensada (Za!). Un hivern, el cavall que veig, sento les mans que es tallen, un mànec d'alzina i puf cucs. Actors que s'arrosseguen, s'arrosseguen? o no s'aixequen perquè hi ha qui els trepitja. La senyora de perruca i pèl que camina per Passeig de Gràcia. Aiii Barcelona! Uuuuuun teatre per a Joan Prats, i la minyona que escombra. I uuuuuuun teatre per a tothom? Sí! Bofetada, bofetada davant del mercat del born.

19 de setembre del 2013

Trossos invisibles que et deixen el cor cec

No he escollit haver nascut a un tros invisible d'aquest món. No he triat ser filla d'un país que alguns consideren un botí que poden saquejar fins a la inanició. Per mi la vida era treballar per menjar, dormir i no pensar gaire res més, què vindria després. De la senzillesa d'una cançó de bressol a la reflexió matemàtica abstracta sobre l'infinit relatiu al Teatre Lliure, meravella amb Juan Diego Botto, Astrid Jones, dirigits per Peris-Mencheta: Un trozo invisible de este mundo. De fer-nos veure què és la humanitat i en el punt extrem la incomprensió. Mestissatge que no arriba mai, acostumats a la pulcritud d'una Europa aparentment amb la cara neta, paraules buides de polítics mal intencionats amb cares de bones intencions disfressades de discurs políticament correcte que fa tuf de podrit. Corrupció judicial que no deixa trobar veritats enterrades. Desapareguts que no van dir ni piu. Testimonis que es van perdre. Algú haurà d'explicar la història, doncs, no? La veu que canta (sí, canta!, poesia) i que està enterrada en un CIE, el número que l'identifica com a no ciutadà. Expulsats sota la llei de la pertinença per naixement o exiliats per no desaparèixer del tot: t'han oblidat els carrers de la teva infantesa, et queda el present, la lluita i demostrar dia rere dia que la distància que separa dos i deu de l'infinit no és la mateixa.

Amanit amb dues perles d'avui:

Argentina dicta orden de detención internacional contra cuatro torturadores franquistas - El Diario

El Gobierno pone trabas a un juicio internacional contra crímenes franquistas - El Diario

9 de setembre del 2013

El rei borni té totes les respostes

Un sopar que vol ser perfecte, sofisticat en nom i en ingredients, preparat per la nòvia del mosso. El mosso, fornit, amb cervell de mosquit, programat per actuar contra la massa, reduir la massa, dispersar la massa, dissuadir la massa. Aiii los mossos... La tele de fons, encarregada d'adoctrinar amb espais curosament triats per hora, per lloc, per personatge, sobre l'austeritat (collons, com odiem aquesta paraula avui) i les frases fetes que tots coneixeu. La parella d'"indignats" guais que fan l'esforç d'anar a casa dels garrulos, perquè ella té somnis que li marquen la vida i el camí que ha de seguir, perquè ell, el rei borni, tot i que li bufin els seus amics, fa un esforç. Així, borni i mosso es troben per segona vegada a la vida i hi haurà més ocasions, perquè tots plegats són on no volen ser i sempre va bé un cop de mà per canviar, canviar és guai, O B R I R, i fer un tomb, per tenir un educació de paladar del que és la vida i de la que està caient: el rei borni té totes les respostes. Es ben troben els antagonistes i potser en fan un gra massa, entre paternalismes i clixés de barri, però si no ho fessin ja no hi hauria ironia, teatre del bo, ni faria pensar, pensar, pensar on són les respostes? Firmem un manifest, cremem una mica, només una mica, containers o vivim la vida fent llenties amb xoriço i ja està?  


6 de setembre del 2013

Els textos d'ahir seran el polvorí del demà

Una temporada que comença fina amb una actualització de l'entremès barroc, folie amb música a escena. Quan t'encares a un text del barroc penses amb: 1. dormir mentre vas passant pàgines, 2. amb com n'és d'ingeniós i com em costa, 3. no agafo textos barrocs per llegir, ni per interpretar, ni per a cap ús que sigui intel·lectual. Diria que qualsevol de les tres opcions són vàlides per anar a veure Siglo de Oro, Siglo de Ahora al Poliorama i gaudir d'aquest remix del gènere sense patir d'avorriment i, és més, recordant perquè en diuen siglo de oro. L'enginy destaca en cada frase i la cadència de la música acompanya una dicció perfecte. Mentre Talia fa la punyeta als comediants desembarcats de la nau dels bojos, també el sastre li fa el vestit a mida a qui s'hi vulgui posar: per acabar despullant la musa, com a farsa del mite de la creació gratix i pròpia de bargants, i vestint els il·lustres hidalgos amb disfresses de herois de masses o brandant porres fàl·liques en signe clarament de protecció oligàrquica. La misèria del país que se'n va de canyes, un país amb salero que surt ben retratat i que sembla que malgrat que pot empaperar la cua de l'atur amb títols de periodista, filòleg, enginyer, historiador, és prou eloqüent en un teatre que s'enfonsa, amb un IVA cultural que serà rebaixat al segle XXXII anant bé. Per sort, mentre alguns esperen asseguts els crits de joia de la Cospe fent la conga, d'altres es trenquen el cap i fan meravelles com aquesta.