25 de novembre del 2013

Cineastas o la vida en diferit

Quan feien sessions a la tele amb intèrpret de llenguatge de sords sortia a la dreta una persona que feia gestos, es retallava la pantalla. També es retallava la pantalla a les sèries que miràvem a la tele a la tarda, els anys 80, quan parlaven per telèfon dues persones. Hi havia un tall i a un costat una cosa i a l'altre una altra. Ahir, a Cineastas, hi havia un tall a l'escenari i una noia o noi que explicaven el que passava a un costat i a l'altre, en veu alta, contínuament. En algun moment es tallava el mantra i sortia algun diàleg, però en general hi havia molta narració. Es veu que explicaven què passava pel cap dels quatre cineastes argentins, els protagonistes de l'obra. Que si un s'havia de morir i que això li feia canviar la seva peli posant-hi retalls de la seva vida, que si una altra que feia un documental sobre els musicals durant el col·lapse i enderrocament de la URSS patia en pròpia pell un guerra freda molt pop, que si una que tenia un pare desaparegut una peli comercial encarregada des de França sobre un desaparegut reaparegut li feia viure una paranoia persecutòria amb el seu pare, que si un treballador del McDonalds feia pelis contra les multinacionals fins que Obama li tocava el braç. Tots quatre, tocats de l'ala i de la ficció, acaben vivint la seva pel·lícula, desvirtuant el que han creat per adaptar-s'hi ells. La vida deixa de tenir sentit i passa a ser una ficció més, un clixé, fins que els dos bocins de pantalla retallada acaben tenint la forma del buit per acompanyant. Vides construïdes en diferit, tu a Boston i jo a Califòrnia i un altre dirà que és una recerca del temps inventat a l'argentina. Tria i remena, nena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada