22 de novembre del 2013

Fauna: verde de verdad verde, luz de sol verdadera, un bosque de verdad

Fauna: una amazona al cim d'un cavall, se li apareix una vegada, sota la pluja. És llum que captiva. Julia la reviu entre fotogrames bastits per un director (enamorat d'ella?) i la construeix amb les cites de la seva filla María Luisa i amb les històries del seu fill Santos. Els germans que han quedat d'una unió impossible, fills d'una dona que es vestia d'home per entrar als cercles intel·lectuals, deixen escenes de vida quotidiana que Julia transforma en una forma d'art, de poesia, fins i tot. En la transformació ens desprenem també de màscares i en aquest procés d'entendre l'altre surt la pròpia pell.

Fauna abandonada per l'home que estimava va embogir, diuen, o va actuar per ser qui volien que fos o tot el contrari. Potser aquest moment revel·lador no deixa de ser una mistificació de la vida, la història falsejada escrita en uns diaris, de quins diaris m'estàs parlant? No hi ha diaris? No hi ha escriptura que la reinventi, Fauna no era així!! Es queixa Santos, el rude. En els seus precs: més veritat que en la cites de Rilke, més amor que en les visions d'halos muntats a cavall. Doncs algun lloc deuen ser els llibres, diu el director, quins llibres?, diu l'encavalcadora de cites María Luisa: la meva mare mai va tenir llibres, no tenia diners per comprar-ne!, anava a la biblioteca! Ahh, i jo havia vist una biblioteca plena de llibres, no hi és aquesta biblioteca? No, potser en tenia deu, de llibres!

Vides avorrides que necessiten explicar-ne d'altres, sí, potser sí, però també, vides que necessiten reviure històries per construir-se, per adonar-se, Julia, que potser no està enamorada del director, que potser l'amor la porta per una altra banda. Per veure que ella vol ser Fauna i que volent ser una dona que no va voler ser com una dona, es perd: es veu lligada a una maternitat obligada pel mateix cos, pel mateix fet de ser dona i com es fa per desfer-se'n i ser dona alhora? Bessons que no tenen parió que ajuden a nèixer cavalls que es moren junts. Maternitat compungida, amor i mort massa junts, a frec a frec. Reducció a l'absurd. Sembla que només pugui fugir, serà per orgull o per debilitat? Com interpretar-ho? Mentrestant, l'home, el director, enlloc de construir-se es continua preguntant què ha fet malament i jo li dic: res, amor, res, només no pensar-te, no viure i creure que la teva opinió comptava alguna cosa més que la d'ella, ja que admirant la seva intuïció has perdut la teva.

Romina Paula borda el text, borda la direcció i ens regala Rilke, descarnat al principi de l'obra, ressona cruel fins al final: 


EXPERIENCIA DE LA MUERTE

No sabemos nada de ese irse allá,

que no comparte con nosotros. No tenemos razón

para mostrar admiración y amor u odio

a la muerte, a la que una boca de máscara

de trágico lamento deforma extrañamente.

Aún está el mundo lleno de papeles que representamos.

Mientras que nos preocupa si de verdad gustamos,

actúa igual la muerte, aunque no guste.

Pero cuando te fuiste, irrumpió en esta escena

una franja de realidad, a través de aquella grieta

por donde te marchaste: verde de verdad verde,

luz de sol verdadera, un bosque de verdad.

Seguimos actuando. Declamando lo temerosa

y duramente aprendido, y elevando gestos

de vez en cuando; pero tu existencia alejada de nosotros,

apartada de nuestro drama, puede

a veces invadirnos, cayendo como un saber

de aquella realidad, de tal modo

que, arrebatados durante un rato,

representamos la vida, sin pensar en el aplauso.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada